Roald Dahl, l'autor de "Les bruixes".

Com bé sabeu els alumnes de 1r d'ESO estem llegint el llibre Les Bruixes de Roald Dahl. A molts de vosaltres us deu sonar perquè també és l'autor de Matilda, la història d'aquesta nena amb poders, que també s'ha portat al cinema.

Però, què sabeu de Roald Dalh? Aquí us deixo algunes dades sobre la seva vida extretes de la viquipèdia.

Roald Dahl va néixer a Llandaff (actualment un barri de Cardiff), Gal·les el 1916, de pares noruecs, Harald i Sofie Magdalene. La seva família havia emigrat de Noruega i s'havia establert a Cardiff a la dècada de 1880. En Roald va rebre el seu nom en honor de l'explorador polar Roald Amundsen, heroi nacional de Noruega en aquella època. Parlava noruec a casa amb els seus pares i germanes. 

Les obres de Dahl per a nens sovint estan enfocades des del punt de vist d'un nen. Típicament hi surten "dolents" adults que odien i maltracten els nens, i almenys un adult "bo" per contrarestar els dolents.

The Witches (Les Bruixes), George's Marvelous Medicine (La meravellosa medicina d'en Jordi) i Matilda són exemples d'aquesta fórmula. The BFG (El Gran Amic Gegant) la segueix també amb el gegant bo (El Gran Amic del títol) que representa l'arquetipus d'""adult bo" i els altres gegants com a "adults dolents". Aquesta fórmula també és força evident al guió cinematogràfic de Dahl per Chitty Chitty Bang Bang. També apareixen temes amb consciència de classe, més o menys dissimulats, en obres com Fantastic Mr. Fox i Danny, the Champion of the World (Danny, el campió del món). Sovint també presenta als seus llibres personatges molt grassos, sovint nens. Augustus Gloop, Bruce Bogtrotter, i Bruno Jenkins en són alguns. Tots aquests personatges són o bé dolents o bé golafres, i sovint reben càstigs: Augustus Gloop beu al riu de xocolata d'en Willy Wonka, no fent cas dels adults que li diuen el contrari, i hi cau. En Bruce Bogtrotter roba el pastís de la directora Miss Trunchbull, i el forcen a menjar-se un pastís gegant de xocolata davant de tota l'escola. Bruno Jenkins és transformat en ratolí per les bruixes i, segons s'especula, possiblement repudiat o fins i poc,leldv

Molts dels seus llibres infantils han estat il·lustrats per Quentin Blake.

PDF sobre Roald Dahl

Els trobadors

Font: viquipèdia .

Etimològicament el verb "trobar" significa 'inventar o crear literàriament, del llatí tropare (en grec tropos). Cal distingir la figura del poeta a la del trobador.En aquella època el poeta era qui escrivia poesia en llatí, en canvi el trobador ho feia en una llengua romànica (occità o provençal).

El primer trobador del qual es té constància va ser Guilhèm d'Aquitània (1071-1127), duc d'Aquitània. L'estil va florir en el segle XII. Els trobadors normalment viatjaven grans distàncies, ajudant així a la transmissió de notícies entre una regió i altra.

 Poetes i músics, amb un gran domini de la retòrica i de la música. Els seus poemes no eren per ser llegits, sinó escoltats. Depenien de la seva poesia, per tant, rebien un sou de les corts reials de la noblesa o dels burgesos rics. Es movien per un ambient cortesà i aristocràtic, culte i ric, propi de la cort feudal. Els trobadors podien ser de condició ben diferent, des de reis (Alfons I el Cast…) o grans senyors, per a qui trobar era una manera de passar l'estona, fins a autèntics professionals de la poesia (Cerverí de Girona, Ramon Vidal de Besalú, etc.). Els cançoners recullen les composicions dels trobadors.

Es coneixen uns 350 trobadors de procedència social molt diversa:  Guilhèm d'Aquitàni, el Papa Climent IV, el rei d'Anglaterra Ricard I Cor de Lleó, Guerau de Cabrera, entre d'altres. Hi ha pocs casos coneguts de trobadors que eren dones (les trobairitz), sempre de la noblesa com la comtessa de Dia. Excepte dels reis i grans senyors, tenim poca informació sobre la resta de trobadors i la que ens ha arribat de vegades és poc contrastada i fiable. Fonamentalment aquesta informació prové dels Cançoners.

En general tots seguien els tractats sobre la llengua i l'art de trobar que anaren apareixent en el seu temps. Entre aquests documents podem esmentar les Razos de trobar, de principis del segle XIII, de Ramon Vidal de Besalú, les Regles de trobar (1289-1291) de Jofre de Foixà, l'enciclopèdic Lo Breviari d'amor (1288-1292) de Matfre Ermengau. Guilhèm Molinier escrigué les Leys d'amors (1328-1337, versió en prosa); i  a finals del segle XIV i durant el segle XV començaren a aparèixer els primers tractats destinats als poetes en llengua catalana, entre els quals destaquen el Torcimany de Lluís d'Averçó i el Llibre de Concordances (1371?) de Jaume March (oncle d'Ausiàs March).

Per saber més